Nacionalismes

L’Estat nacional sobirà ha deixat d’existir per a ésser substituït per un equilibri mundial, la garantia del qual són les grans potències. Segons la idea marxista, l’Estat és la força organitzada per a mantenir el domini de la classe dominant; doncs bé, el domini de la classe dominant té lloc avui a escala mundial, no com abans país per país, perquè tota la humanitat es troba bàsicament inclosa en una única estructura econòmica (globalització).

Les línees de la divisió de la societat en classes tant sols les podem dibuixar sobre el mapa de tota la societat. No hi ha pròpiament “la societat espanyola actual” o “ la societat francesa actual”. El poder sostenidor de l’ordre és un poder mundial; el control que les grans potències tenen sobre allò que passa en qualsevol lloc del món és més efectiu que el que tenia el govern burgés del segle passat respecte el seu territori nacional. Aquest poder mundial (veritable poder estatal del nostre temps) s’exerceix de forma absolutament no democràtica ( Irak, Afganistan…).

Al segle passat  l’estat burgés clàssic havia sigut el guardià del dret burgés; ara bé, el poder mundial actual no pot formalitzar la seva actuació basant-se en cap norma jurídica estatal ( per això ens trobem amb contradiccions sobre la possible il·legalitat o no de la guerra d’Irak).  Per això han de mantenir la llei i el dret relegat a l’àmbit de les nacions i les relacions entre nacions inoperant en quant al veritable i fonamental exercici de poder, ja que el poder real i fonamental no té lloc a escala de nacions. Per aquest motiu la divisió de la societat en nacions s’ha convertit en un dels instruments essencials per al manteniment de la ficció democràtica. És més, allà on això encara és possible, els ciutadans d’un país gaudeixen de certs drets democràtics, però gaudeixen d’ells dintre del seu país, és a dir, dins d’un àmbit prou limitat per a què cap qüestió essencial es posi en perill. Per altra banda, gaudeixen de drets democràtics els ciutadans de països avançats, la qual cosa significa: els ciutadans majoritàriament satisfets, els quals, sabent com saben, que el seu benestar depèn de que en altres llocs del món no els hi hagi, es guardaran molt bé de fer un ús veritablement crític i democràtic dels seus drets en benefici dels altres.

Per a vergonya nostra l’absència de democràcia en altres països (Cuba, Veneçuela...) es carrega en el compte dels dictadors d’aquestos, quant tots sabem que el cert és que no es poden tenir drets democràtics com a ciutadà d’un país que ha de seguir el rumb que li marquin les potències mundials.

Els polítics enganyen a la gent quan els diuen que hem d’aconseguir la nostra pròpia sobirania nacional, com fan els independentistes catalans i bascos, ja que, actualment la sobirania nacional, o el que hi ha realment darrera d’aquest concepte, “la qüestió del poder” no es planteja a escala nacional. La república democràtica que defensa ERC i ara també CIU, si és que vol una democràcia formal però formalment veritable, no és ja possible perquè la qüestió de la democràcia només es pot platejar seriosament a escala mundial.

El problema real que viu Catalunya vers Espanya no és un problema, com ens volen fer creure els polítics siguin del signe que siguin, de que sigui reconeguda com a nació. El problema és que a Espanya no hi ha democràcia, i és cap a qui on s’hauria de dirigir la lluita si volem aconseguir quelcom.

En un esquema formalment democràtic es pressuposa la correspondència entre Estat i nació, per tant, la nació hi és delimitada per una sèrie de factors que es resumeixen en l’efecte conjunt de tots ells: la voluntat dels habitants de tenir un sol Estat; això vol dir que si Espanya fos un país democràtic, i en pura democràcia formal, correspondria als ciutadans d’un país decidir sobre si aqueix país ha de formar un estat independent o integrar-se a un de més ampli. Per tant si tothom reconeix Catalunya com a nació (i anomenar quelcom “nació”, políticament, significa ni més ni menys que reconèixer-li el dret a formar un estat independent i unitari,) no hi hauria de haver cap problema per que Catalunya fos independent. Després podrem parlar d’Espanya nació de nacions i del sexe dels àngels si volem.

De fet si hi hagués una democràcia real no tindria cap sentit fer una “consulta” especial referent a tal o qual qüestió com demanen els "quatre" independentistes catalans, els oportunistes que hi ha sempre i els manipulats. Això sí perquè no ens adonem que no vivim en una democràcia real uns demanen que aquesta consulta ha de ser dins del marc legal de la constitució i  altres  els hi diuen que sí que  serà dins dels marcs legals existents. 
Aquest ha sigut un dels enganys més enginyosos que ha fomentat la classe dirigent per aconseguir prendre-li el poder al poble. La prova històrica d’això és que els plebiscits recauen sempre sobre coses que pretenen convertir-se en intocables, que és el que passa actualment amb la intocable constitució, és a dir, aquest és el motiu pel qual la nostra “democràcia”, i totes les que hi han actualment en el món, assentada en la constitució no permet aplicar la democràcia sobre decidir si es vol o no integrar-se en un estat ja que les “democràcies” que ens ocupen donen per intocable la unitat de l’Estat. El mateix succeeix quan tractem el problema del conegut dilema “monarquia o república”; amb aquest tema també es pretén demanar al poble permís per erigir una instància suprema que després no podrà destituir. I per si encara no tinguéssim prou sorgeix la nova proposta socialista del federalisme asimètric.

En referència a la democràcia tot està inventat, només hem de recordar, què era democràcia a Grècia (país per cert que està sent atacat de la forma mes ferotge possible per l’ordre feixista Neoliberal). La democràcia grega no era com la nostra “representativa” sinó directa. Els ciutadans intervenien en l’òrgan sobirà per sí mateix, no a través de representants elegits. No és el mateix que el poble decideixi a que el poble esculli representants, ja que llavors només som lliures durant l’elecció dels membres del parlament o l’alcaldia; un cop elegits , l’elector no és res, o millor dit torna a ser altre cop un esclau ja que en el moment que el poble escull els seus representants deixa de ser lliure.

La burgesia , per cert la creadora del concepte de “nació”, que provoca en la majoria de nosaltres uns sentiments que de tant sublims que són no podem descriure’ls, no estarà mai disposada a admetre altra democràcia que aquest despotisme representatiu. I mentre que nosaltres ens estiguem barallant per la independència d’un país i pel perill que pateix la nostra llengua (i altres invents que ens aniran plantejant els poders fàctics) més dividits estarem i més fàcil els ho posarem per imposar-nos el nou ordre social de la privatització del món. Penseu que si aconsegueixen dividir-nos i enfrontar-nos com estan fent i ens adonem massa tard d’aquesta manipulació aconseguiran carregar-se l'estat del benestar en el qual em viscut fins ara. Llavors haurem de pagar per tot allò que és necessari i els pugi donar benefici: l’educació, la sanitat, l’aigua, l’aire. També ens posaran, a més de la ITV dels cotxes, la de l’habitatge amb la revisió anual obligatòria del gas, aigua, llum... Perquè no sereu tan babaus que pensareu que en el nou "Estat" els privilegis de la classe dominant desapareixeran. Tampoc us creureu que ens deixaran tenir una educació i una sanitat pública gratuïta com la que teníem fins ara. O que fins i tot podria ser millor que la que tenim ara.

Francesc